17.14 (disset i catorze)

   17.14 minuts. Dia Onze de Setembre de 2013. Diada Nacional de Catalunya. Aquest és un any especial. Ple d’incerteses i d’emoció.

   Com tots els dies onze de cada mes, un grup d’aficionats als fenòmens paranormals es reuneix, com cada mes, cada nit del deu al onze, a la muntanya de Montserrat, buscant indicis d’objectes voladors no identificats, intentant captar els llums que demostrin que els extraterrestres existeixen. S’han trobat tots, com sempre, a l’estació superior del funicular que porta a Sant Joan, amb els seus prismàtics, les seves càmeres de fotos i de vídeo, adaptades a l’obscuritat de la nit, preparades per captar els llums entre els “dits” que formen els conglomerats de la muntanya màgica, el gran pol electromagnètic del país català, de la nostrada terra catalana.

   Ja ben entrada la nit, cap els volts de les onze, ja prop de l’onze, del dia onze, demà, Onze de Setembre, la Cecília, una de les moltes persones (una desena o dues a molt comptar), que cada dia onze pugen fins al mateix lloc, fins al mateix mirador, fa uns crits d’entre por i joia: “Correu, correu!”, diu sense pensar. ”S’han vist uns llums”. La nit era molt fosca, plena de núvols amenaçant pluja. Des de més amunt de Manresa, es divisaven uns llampecs ben forts, d’aquells que es recorden. Llampades sense parar, que recorrien tot el Bages de fit a fit fins a Montserrat, on els llums es desplegaven més fort i més brillant.

   Durant uns minuts, la resta de la gent va fer com que no succeïa res més que els efectes propis de la tempesta: llampecs sense trons, però llampecs... Però curiosament, sense parar i quan arribaven a Montserrat amb major intensitat.

   Cecília, pobre incompresa, cridava sense parar: “Això no són llamps! Veniu, veniu, els llums es fan més intensos aquí!”. Només per la insistència en que la pobra dona s’expressava, el Felip, que s’estava barallant amb el Carles per una posició en el mirador per posar el trípode amb la càmera fixa per poder captar millor el “senyal extraterrestre”, va acudir renegant al lloc on s’havia apostat la pobra Cecília amb la seva càmera col·locada sobre d’una petita roca, en un petit trípode que la subjectava.

“Me casum l’olla, Cecília. Aquest cony de Carles m’ha tornat a prendre el lloc. Això és la guerra. El pròxim dia onze, aquest borrego se’n recordarà de mi. T’ho juro. A veure, que et passa a tu? Que cony has vist? Que no veus que això són els llamps de la tempesta? Me casum l’olla, Cecília, que no estem aquí per romanços... A veure, que et fa pensar que això no són llamps?”

La Cecília, tota alterada, l’interromp abans que continuï amb els renecs: “Guaita, tros d’idiota, mira el que ha captat la càmera darrere el Cavall Bernat”. La Cecília va fer enrere la filmació que havia fet polsant el REW de la seva càmera de vídeo i just en el moment en que ella va considerar que s’havia produït el fenomen, va polsar el PLAY. “Mira, i deixa de renegar”. De sobte, el Felip, amb ulls de sorpresa i plens d’emoció, va començar a cridar com un boig: “Si, si, si”, ple de follia, com en ple orgasme sexual, “Cecília t’estimo, Cecília t’estimo, Cecília t’estimo...”, tal qual Puyal cridant quan Urruti va parar aquella pilota en una final que jugava el Barça. “Els llums, els llums, jajajajaja”, reia com si el cap se li hagués marxat definitivament de aquest món. De cop, com un realment tarat del cap, va parar de riure en sec, i va començar a petonejar la Cecília, que se l’intentava treure de sobre com podia. “Para, home, que estàs fent el ridícul”. En Carles, que ja havia onejat la seva càmera en el trípode com qui oneja la senyera en un pal, va baixar corrents a la posició on el Felip encara grimpava d’alegria sense comptar que al costat hi havia una barrancada on si queia, si que veuria les estrelles i les llums. “Vols parar ja d’una vegada, burro”, li va clavar en Carles, “si no pares, et clavaré una clatellada que veuràs”. El Felip, content per haver fet cas abans a la Cecília que el seu oponent a la batalla pel lloc perfecte, li feia el ditet i li deia: “El burro ets tu. T’he guanyat, t’hem guanyat, i la merda et menjaràs!!!”. La Cecília, bona i pacient, li digué a en Carles: “Mira, mira...”. Tornà a donar-li a REW, tirà enrere, i li donà al PLAY. En Carles, més assossegat que en Felip, que encara donava bots de joia, cridà als seus companys, reconeixent el que la Cecília havia captat, reconeixent la seva derrota davant d’ella i el Felip, que se li havia avançat en la visió de les imatges.

   Tots, de sobte, van baixar les seves càmeres, els seus trípodes, els seus aparells i els seus afers de feina al lloc on la Cecília havia elegit per posar la seva càmera. En Carles va quedar, solitari, amb la seva càmera situada allà dalt, ben dalt, com aviat, ben aviat, van baixar els altres a seguir l’estela de la Cecília i el Felip. Ell i la seva càmera, mirant de fit a fit, decebut i deprimit, que la Cecília havia captat, per fi, uns llums que semblaven, més que mai, el senyal, la posada en marxa del cronòmetre compte enrere, de que els ovnis havien aterrat en la nostra mai més benvolguda muntanya de Montserrat, amb uns llums tan clars i tan forts, que eren capaços d’encendre i il·luminar a la Moreneta fins a fer-la brillant com un diamant pur. Avui, en un dia tan especial. Onze de Setembre de 2013.

   Els avistadors d’ovnis, aquell dia, van quedar corpresos de les magnífiques llums, grogues i vermelles, que desprenien aquells objectes voladors. Algun que altre boig, volia pujar als cims, per veure si havia aterrat algun d’ells, però la negra nit envoltava els camins que en duien. No valia la pena arriscar-se tant (o si), però al final, cap d’ells va fer la “matxada” d’anar a fer-se el xuleta. Algun d’ells va marxar decebut, per no tenir la certesa de si havien aterrat els ovnis a la muntanya. Però, això ja ha passat altres onzes de cada mes, dotze cada any i des de fa anys que es produeix el fenomen ufològic. Aquesta vegada la Cecília havia tingut la sort de captar les imatges, tan boniques com potser aterridores. Roges i grogues, llums que feien presagiar un Onze de Setembre reivindicatiu, fins i tot pels fenòmens paranormals.

...

   Onze de Setembre. Setze i dos minuts. A prop de l’Ordal, baixant cap a Vilafranca del Penedès. Tram 324 de la Via Catalana per la Independència (un record als companys de la cadena de notícies de Televisió de Catalunya, que fan deu anys d’emissions sota l’amenaça del comiat per retallades del govern de la Generalitat). L’Oriol ha convidat al seu company francès el Jean-Marc a que fessin junts la cadena humana. Han anat amb el cotxe fins a les Cabòries (aquella paraula que en el Polònia de la TV3 feien sonar al pobre president Montilla) i des d’aquell punt, es varen desplaçar caminant fins al seu tram, el 324. El camí era tot ple de gent, tots esperant el màgic minut disset i catorze per unir-se de mans i fer la gran cadena humana per la independència per demostrar al món que els catalans volen viure de forma independent d’Espanya, per fer-se veure cara al món i mostrar que és un poble ja madur per viure pel seu compte propi. L’Oriol, independentista de pro, va voler convidar el seu company Jean-Marc, francès i més aviat no gaire pro-independentista, a veure aquesta gran fita de la catalanitat, tal com li va presentar l’Oriol al seu estimat Jean-Marc. “Has vist quanta gent hi ha, Jean-Marc... Avui és un dia històric”. La carretera, que ja feia estona que era tallada,  es feia recta, des de les Cabòries a Vilafranca. Tots dos baixaven, l’Oriol embolicat en una gran estelada, fins el tros assignat per l’Assemblea Nacional Catalana, al tram 324, a plena carretera nacional 340, l’antiga Via Augusta romana, que avui passava a ser la Via Catalana. Agafats de la mà, contemplaven, des d’aquell punt, el cel molt encapotat i negrot, que amenaçava pluja en qualsevol moment, i al fons, per sobre de les vinyes i les muntanyes que separen el Penedès de l’Anoia, s’observava la muntanya de Montserrat, les puntes de la qual estaven tapades per un núvol en forma de boina negra.

   Poc a poc, arribaren al punt assignat, i, allí, hi havia molta jovenalla, donant salts, amb les estelades posades per tot arreu, cantant allò de in, inde, independencia, in, inde, independencia... L’Oriol, enfollit per l’emoció, es desenganxà del seu estimat Jean-Marc, i es posà a grimpar amb les joventuts (ell també era jove, només té vint-i-quatre anys), deixant al seu amic, fitant-lo de dalt a baix, rient de veure el seu amat, en aquell posat tan reivindicatiu i jovenívol (el Jean-Marc era una mica més vell, trenta tres anys i, entre que ell no és independentista i que no li van molt les xerinoles, es va mantenir apartat, tot i que estava ple d’emoció de veure tanta gent i tant organitzada, per fer la cadena humana).

...

   La Cecília, al dia següent d’haver captat aquells llums, el dia Onze de Setembre, aquells llums rogencs i groguencs, va dir-li al seu marit, en Carles, que allò era un senyal. Que allò era especial. Que fins i tot els fenòmens paranormals s’havien posat al costat dels convocants de la Via Catalana. Que era un senyal de que la independència era possible. Ella, que era més aviat poc independentista, votant del PSC, filla d’un andalús i una gallega, casada això si amb el Carles, votant de Iniciativa, molt avesat al dret a decidir, però no massa independentista. Els seus fills, això si, amb les estelades a l’habitació, inclús des de molt abans de tot aquest moviment, esmenaven la plana als pares, fins al punt de convèncer-los d’anar a la Via Catalana. Com que viuen a Igualada, el dia que es van inscriure, van decidir-ho fer al tram 324, prop de l’Ordal i de Vilafranca, que els agafava prop de casa. Encara que amb una mica de mala gana, Cecília es va decidir a anar, per l’emocionant de l’ocasió.

   Així doncs, a dos quarts de tres, sortiren d’Igualada per la C-35 en direcció a Vilafranca, el matrimoni i els dos fills, i arribats allà, havien de trobar-se amb en Felip i la seva dona, la Isabel, que havien pujat des de Vilanova, per adreçar-se tots tres cap al tram 324.

...

   L’Oriol, després de cantar in, inde, independència, amb tota aquella corrua de criatures que ballaven al ritme del cant, tot grimpant amb les seves estelades penjant, va anar corrents vers el Jean-Marc, donant-li no només una gran abraçada, sinó un gran bes amb llengua inclosa, cosa que causà la curiositat de les criatures i una mica de rebuig entre les persones una mica més majors que s’hi havien concentrat en el lloc. Veure dos homes, un amb barba de alguns dies i el pèl ben curt i l’altre amb el pèl bastant rapat i perilla, besant-se, era, per a aquests, tot un espectacle que, de ben segur, no devien veure tots els dies en aquells pobles d’on venien.

   “Maricons”, deia un, veient els dos homes petonejant-se. “Pep, no facis el troglodita!”, li deia la dona, “Deixa’ls, s’estimen, i sobretot, són independentistes!!!”. “El de la barba ha estat magrejant els nens, saltant amb ells quan cantaven... Jo no vull que cap invertit d’aquests toqui els nens!!! Que se’n vagin, que li donin la mà a un altre! Això no és la via dels invertits i de les mitges donetes!!! És la Via Catalana per la Independència!!! Ells ja tenen el seu dia de posar-se plometes i mariconejar pels carrers a Barcelona!”. “Collons, Pep, si que vas fort!!! Si semblen la mar d’innocents... A més, no els pots dir res, que no està prohibit...” “Si, Pere, però si haguessin tocat els teus fills, ara diries tu el mateix... No està prohibit, però les maricones i els invertits, com més lluny millor, aquests malparits...”

...

   La Cecília, en Carles, els seus fills, en Felip, la Isabel, dos companys de feina d’en Felip, que vivien a Vilafranca i un grup de nens capitanejats pel fill d’en Felip, van decidir arribar fins el tram 324 en bicicleta. El camí és planer, doncs com a molt, fins al seu destí, la carretera s’ondula, però no hi ha pujades ni baixades fortes... Així que van deixar el cotxe prop de l’hospital de Vilafranca, i amb les bicicletes, anaren carretera amunt fins a l’alçada del tram 324. El dia seguia insegur, amb molts núvols, però el que més impressionà a la Cecília va ser veure la muntanya de Montserrat, sobretot després del que passà el dia abans amb les llums captades als cims de la muntanya màgica i catalana per excel·lència... “Mireu, la muntanya, està coberta d’un núvol ben negre..., i amb forma d’ovni...”, digué la Cecília. “Dona, no desvariegis ara... Ja sé que lo dels llums t’ha commogut, però no crec que s’hagi d’exagerar”, digué en Carles, encara dolgut per la “derrota” infligida per la seva dona. “Que, Ceci, potser els llums eren un presagi, no?”, digué en Felip, tot fent el burleta amb en Carles. “Si, tu dóna-li ales al angelet, que volarà ben amunt, no et fot”, contestà en Carles ben emprenyat. “Hi hagi pau, que avui és un dia de joia”, digué en Martí, un dels companys de feina d’en Felip.

   Poc a poc, s’anaren atansant al destí, on hi havia una multitud congregada. El voluntari de l’ANC els va indicar on havien d’anar, i llavors es van trobar amb un petit tumult, amb dos nois per un cantó i uns homes per l’altre, discutint-se. “Vaja, sempre hi ha algú que li agrada muntar el numeret... Ja veig jo que també haurem de posar pau aquí, quina collonada!!! Avui que és un dels dies més importants de la nostra nació catalana!!!”, digué en Martí, cosa a la que els altres varen assentir.

...

   Arribat un moment, la tensió s’anà fent més palpable. En Pep no parava d’insultar i mofar-se d’aquells dos nois, l’únic delicte que havien comès havia estat petonejar-se, fet totalment incomprès per part de la concurrència. El nivell de la tensió havia arribat al punt de quasi les mans, perquè s’havien format dos grups antagònics: els pro i els contra. La tensió havia arribat al punt que el Jean-Marc quasi havia arribat a pegar al Pep, l’Oriol s’havia posat a plorar i alguns “contra” es mofaven dient que com podien fiar la independència a mitges nenes que segur que es deixaven dar abans de defendre els honors patris.

    En aquell moment venien uns participants a la Via Catalana en bicicleta. Un d’ells, renegant, va dir que ja hi havia algú muntat el numeret, fent coses que aigualien el dia meravellós. Mancava tant sols mitja hora per l’hora clau, les disset i catorze, un quart de cinc de tota la vida, un quart i cinc d’hòsties que es mereixien, segons ell, aquells trossos d’ase que s’estaven barallant.

   En Martí, així com la resta de la corrua que venia en bicicleta, varen baixar dels seus respectius vehicles, i anaren a intentar posar pau a aquell mini-aldarull que s’havia format.

-          A veure, que cony passa aquí?, - preguntà el Felip, tan ben parlat com sempre.

-          Aquests dos marietes, que es dediquen a magrejar les criatures i a besar-se davant nostre, la merda d’invertits aquestos... Que s’han pensat, que això és la via arc-iris? Una merda, no vull aquests malparits per donar-los la mà... Vés a saber que han fet amb aquesta mà... Catalunya no es pot construir amb aquests monstres. Fora, fora..., -  digué en Pep, tot enrojolit i cabrejat.

-          El malparit i el monstre ho serà vostè, cabronàs... No hem magrejat les criatures, ni hem molestat a ningú. Vostè és l’homòfob més gran del món... Catalunya si que no es pot construir amb gent com vostè, - digué en Jean-Marc, que s’erigí en portaveu de la parella, donat que l’Oriol plorava encara desconsolat.

   La tensió s’anava fent més patent i la cosa no anava a menys. En Pep i els seus no estaven disposats a deixar passar aquesta situació. En Martí, amb dots de diplomàcia que el podrien portar lluny en cas d’independència es posà al mig.

-          A veure, senyors, què no veuen que estan fent el ridícul, i que si passa l’helicòpter del canal Intereconomía o el de 13TV, diran que no sabem fer-nos valer, si ja ens barallem entre nosaltres? No han vist l’anunci a TV3 de la Via Catalana, aquell que surt en Juanjo Puigcorbé i el Quim Monzó? Aquell que són dos veïns enfrontats que per un dia deixen de banda les seves disputes per lluitar per un ideal com el nostre, la independència? Només falten vint minuts, i vostès barallant-se per minúcies.

-          Et sembla una minúcia que ens discriminin?, - digué en Jean-Marc.

-          No, no m’ho sembla, però comparant el fet de la baralla, amb el nostre ideal comú, la independència, és molt més bell el que tots perseguim,- digué en Martí, en un to més polític que amistós (en Martí és regidor de la CUP a l’Ajuntament del seu poble).

   De repent, tots plegats, els pro, els contra i els nouvinguts ciclistes varen arrencar a cantar in, inde, independència... En Martí, veient que s’havia calmat, de moment, la qüestió, es va oferir, junt amb la resta de l’expedició ciclista a posar-se entre mig dels dos bàndols, perquè no s’haguessin de donar la mà, cosa que va conformar als allà assistents, inclús al voluntari de l’ANC, que no se n’havia adonat del caire al que havia arribat la qüestió.

   Poc a poc, anà arribant el minut màgic, les disset i catorze. Disset i catorze, de l’Onze de Setembre de 2013. Moment màgic: les mans s’uneixen entre el Pertús i Alcanar, inclús des de més lluny del Pertús fins a més enllà del límit de Vinaròs.

   De sobte, la Cecília va mirar cap a Montserrat, i d’aquell núvol negrot amb forma de boina, van sortir primer uns llums molt potents, rojos i grocs, i de cop i volta, una gran nau espacial va sortir d’entre els núvols, i va aterrar a prop d’allà on estaven destacats tots els nostres protagonistes. Tots van quedar amb la boca oberta, bocabadats, com amb el cap en un altre dimensió, la dimensió desconeguda d’aquell ovni, d’aquella nau extraterrestre arribada a aquell punt del Penedès. “Heu vist, heu vist,...”, la Cecília s’estava quedant sense paraules.

   La nau es posà als camps just al davant de la carretera, davant del famós tram 324. De sobte, s’obrí un portaló gran davant la nau, i començaren a sortir uns espectres, ni grans ni petits, ni tot el contrari. Sortiren amb gran energia, subjectant una espècie de banderes d’un altre temps. Semblava els encontres a la tercera fase, però en lloc de sonar el ninaninoná de la música de la pel·lícula, sonava el ninonánananananiiiino... Sonava el Cara al Sol... Increïble, era com si els extraterrestres fossin seguidors del mateix Generalíssim. Tots, bocabadats, assistiren al fenomen amb incredulitat i perplexitat... Els espectres cridaven: “No nos engañan. Cataluña es España; no nos engañan. Cataluña es España”. La Cecília, absorta, pensà que per una vegada que tenia un encontre amb éssers d’una altra dimensió, resultava que eren fatxes. Quin fàstic i quina collonada, pensaven tots.

   De cop i volta, entre aquells éssers paranormals i “fatxes”, sortí un espectre baixet, tirant a malformat, com contrafet... Baixà les escaletes, es dirigí prop de la gent, que s’espantà una mica, es palplantà davant d’ells, i al seu costat sortí com una pantalla virtual, on començaren a sortir una sèrie d’imatges que, al principi, semblaven inconnexes, però després s’anaren lligant les unes a les altres... Mentrestant, els altres espectres anaven arrencant de tots els assistents al tram 324 tots els signes de catalanitat que portaven i els llençaven a terra tot dient: “Catalanidad es hispanidad, catalanidad es hispanidad, no nos engañan Cataluña es España, no nos engañan Catalunya es España...” . Els “encadenats” a la Via Catalana quasi no oferiren resistència, per la perplexitat que els deixà atordits, i només en Pep, i algun altre va oferir resistència, essent apartats, no deixant de banda una certa violència pels espectres, que anaven dient “tu, separatista, fuera”.

   A la pantalla virtual, començaren a sortir imatges, i sons, com els del general Espartero, dient que era convenient bombardejar Barcelona cada cinquanta anys, o el general Queipo de Llano, dient que bombardejaria Catalunya fins deixar-la com un solar, o el general Franco, dient coses sobre conjuracions judeomasòniques, comunistes i separatistes, o en Galinsoga, director de la Vanguardia a l’època de Franco, que va dir allò de “los catalanes son una mierda”, i tantes, i tantes, i tantes altres de menyspreu i insults cap a Catalunya. Els assistents anaven perdent la perplexitat per passar al cabreig i l’empipament general. Els espectres intentaven controlar la situació d’una forma més o menys violenta.

   De cop i volta, quan a Barcelona s’assabentaren del que havia passat, van enviar diverses formacions de Mossos d’Esquadra, amb tanquetes, helicòpters, i els màxims dirigents del país, l’Artur Mas, part del govern de la Generalitat, el veritable president a l’ombra, l’Oriol Junqueras i la impulsora de tot plegat, la Señora esa (com li diuen en els canals espanyols), Carme Forcadell. Rodejats d’una munió de Mossos una mica perplexos per no saber com combatre els espectres fatxendes, els polítics i la Señora, s’aproparen a l’espectre petitet, aquell de la pantalla de plasma... De sobte, començaren a sortir imatges de polítics actuals que també arremetien contra Catalunya: Ibarra, Fernández Vara, Monago (los Tres tenores extremeños), alguns polítics valencians i aragonesos del Partido Popular (sobretot, opinant sobre l’idioma català), els contertulians de 13TV, d’Intereconomía, el Gato al Agua, el Cascabel al Gato, el Gato con Botas, o el Gato cantando Jotas (o vés a saber què), i, per últim, imatge al plasma de Mariano Rajoy dient: “Catalanes, os digo que no: no a la consulta, no a la independència, no a todo...”. Els polítics començaren a cridar, enrabiats, i llavors, es destapà la màscara que l’espectre petit tenia, més o menys com el de la Guerra de les Galàxies, en Darth Vader, i sortí en José María Aznar López (aquell dia més Aznar que López) i va deixar anar el discurset: “España corre un riesgo serio de fragmentación, y debemos impedir con todas las fuerzas que esto ocurra. La Constitución, que es nuestro marco sagrado, prohibe todas estas demostraciones que vosotros, sediciosos catalanes, queréis demostrar vuestra fuerza. Pero la españolidad va a acabar con vuestro intento de romper la nación más grande que ha habido nunca en el mundo, el Imperio español, donde nunca se pone el sol (aplaudiments dels espectres i xiulets i crits d’in, inde, independència). No podemos ser tibios ante la amenaza separatista, no se puede cuestionar la soberanía de la nación como un todo, y quien intenta romper la unión, los pactos y la nación española, no solo es desleal, sinó que debe ser combatido y reducido (aplaudiments de nou, i crits per l’altre costat). No se puede ser blando como Mariano y por eso hemos venido a liberar Cataluña del yugo sedicioso y separatista. He dicho. Vivaspaña”.

   Els polítics catalans, perplexos però cabrejats, estaven a punt de la contesta, la Señora cridava crits d’independència, i parlava de l’èxit de la Via Catalana i de la pròxima independència de Catalunya. Just quan els espectres anaven a atacar la zona dels polítics i els Mossos, i quan ja sobrevolaven el lloc tots els helicòpters de tots els canals de televisió nacionals i internacionals, un vailet va començar a cantar els Segadors: “Catalunya, triomfant, tornarà a ser rica i plena...”. De sobte, tots els assistents, els del tram 324, els d’altres trams que s’havien aplegat allà, els polítics i la Señora Forcadell, començaren a cantar també “al darrera aquesta gent, tan ufana i tan superba. Bon cop de falç! Bon cop de falç, defensors de la terra. Bon cop de falç!”. De sobte, els caps dels espectres començaren a tremolar i a explotar quan sentien lo de “Bon cop de falç!”. I fou així com tots els espectres anaren caient i desapareixent, i la nau va explotar en mil de pedaços (més o menys com en la pel·lícula de Mars Attacks).

   Després d’haver acabat amb tots els espectres fatxendes, tots començaren a cantar in, inde, independència..., ja sembla que cada vegada està més a prop, la independència, era el comentari més sentit...

   Aquest fenomen podia ser un somni, el somni de la Cecília, el dia després d’haver vist els llums a Montserrat, d’estar a punt de participar en l’acte més emocionant i meravellós, la Via Catalana, un somni entre macabre i divertit, com una pel·lícula estrambòtica. Però moltes coses poden ser veritat. Els radicalismes i l’exaltació d’uns certs ideals de certes maneres violentes no estan exemptes ni a un cantó ni a un altre.

   Jo no sóc independentista. Tampoc sóc contrari a la independència. Formo part d’aquell grup de gent que pensa que uns i altres ens fotran, que el que ara ens interessa és la sortida de la crisi, la gent, les persones, que la pateixen, que perden la seva feina, que passen fam, les retallades a les que ens sotmeten els governs català, espanyol i europeu. No ho oblidem, la independència és un pas, però no és la solució ni la panacea de tots els problemes.

   Però, sobretot, reflexionem sobre el que passa, i si el que decideix la gent és la independència, endavant. Però no pensem que amb aquesta independència ja no tindrem crisi, ni atur, ni fam, ni retallades, no siguem innocents.

Només ens faltaria ser això.

   Això si, la Via Catalana per la Independència va ser un absolut èxit, en quant a concurrència com de civisme. Un dia meravellós, malgrat no compartir les seves idees. Això és de reconèixer.

La mort a Venècia, de Thomas Mann

"Prengué el te a la terrassa que donava al mar, després baixà l'escalinata de la sortida i caminà un bon tros del passeig del moll, en direcció a l'Hotel Excelsior. En tornar, li semblà que ja era hora de vestir-se per al sopar. Ho va fer a pleret i amb tota cura, com tenia per costum; i malgrat haver-hi esmerçat molt de temps, es presentà a la sala abans d'hora. Hi trobà reunits una gran part dels hostes, distanciats els uns dels altres i en recíproca indiferència, esperant, això si, en comú, el moment d'asseure's a taula. L'Aschenbach agafà un diari, es repapà en una butaca de cuir i repassà un per un els components d'aquell grup que, sortosament per a ell, es diferenciaven dels que hi havia trobat la primera vegada.
Aquell era un horitzó nou, força més ample. Sonaven allí a mitja veu les principals llengües de la terra. El vestit de nit, uniforme consagrat pels costums arreu del món civilitzat, unificava només per defora les varietats de la gent més diversa en un sol tipus admès per tothom. Hom hi veia el visatge allargat i eixut del nord-americà, la nombrosa família russa, dames angleses, nens alemanys amb institutrius franceses. Semblava predominar-hi l'element eslau. Al seu costat mateix hom parlava polonès.
Era un grup de jovenalla aplegada al volt d'una tauleta de vímet i sota la tutela d'una mestra o senyoreta de companyia: tres noietes de quinze a disset anys i un minyó cabellut de catorze anys, si fa no fa. Meravellat, l'Aschenbach reparà que el minyó era d'una bellesa perfecta. El seu semblant, pàl·lid i graciosament sever, emmarcat de cabells de color de mel, amb un nas recte i ben fet, una boca amorosa i una expressió d'una gravetat quasi divina, tenia una retirança a les escultures gregues de l'època clàssica; i, juntament amb aquesta perfecció tan pura de formes, tenia un encís tan personal, tan poc corrent, que l'escriptor creia no haver trobat mai una cosa semblant ni en la natura ni en les arts plàstiques. El que més li cridava l'atenció era el contrast, evidentment fundat en principis pedagògics, entre els diferents criteris en què semblaven inspirar-se la manera de vestir i el capteniment dels germans. L'abillament de les tres noies, la més gran de les quals era ja tota una dona, era auster i púdic fins a la lletgesa. Un vestit de to pissarrós, bastant llarg, sobri i mal cossat a gratcient, amb coll postís de color blanc com a única nota alegre, abolia o destorbava tot moviment airós del cos. El cabell, llis i fermament encastat al cap, donava a les cares una aparença de monja, buida i inexpressiva. De segur que era la mare qui feia i desfeia en aquells afers, i mai no se li havia acudit d'aplicar al minyó la severitat que li semblava indispensable per a les noies. Era fàcil de veure que l'existència de l'adolescent estava marcada per la blanor i la tendresa. Hom s'hauria guardat prou d'aplicar les tisores al seu cabell tan bonic, que, com el de l'Infant de l'espina, queia en rulls sobre el front, les orelles i el clatell. El vestit de mariner anglès, les mànigues bufades del qual s'estrenyien braços avall i s'ajustaven als fins canells de les mans encara infantils i molt fines, amb tots els seus cordons, la llaçada i els brodats, donava a la seva delicada figura una nota de luxe i refinament. Estava assegut i l'Aschenbach el veia de perfil, amb els peus, calçats amb sabates de xarol, encreuats, travant un colze en el braç d'una cadira de vímet i descansant la galta en la mà closa, amb un posat tot ell decorós però indolent, que en res no revelava l'encarcarament gairebé imposat a què semblaven estar fetes les seves germanes. Era de salut delicada? En tenia l'aspecte: la blancor de la cara, blancor d'ivori, contrastava amb el daurat fosc dels rulls que l'encerclaven. O era senzillament el nen aviciat de la família, criat amb un afecte preferent i capritxós? L'Aschenbach s'inclinava a creure això darrer. Gairebé tots els artistes tenen per naturalesa una tendència voluptuosa i pèrfida a admetre la injustícia sempre que engendri bellesa i a professar simpatia i aplaudiment a les excel·lències guanyades per aristocràcia."
Avui us recomano La mort a Venècia, de Thomas Mann, escrita a l'any 1912, amb el títol original en alemany, Der Tod in Venedig. L'edició que he llegit és la que Proa va publicar a l'any 2009, d'una traducció feta per Joan Fontcuberta i Gel al 1966, per la seva edició en català. Es tracta d'una novel·la curta, escrita per l'escriptor alemany Thomas Mann, considerat un dels escriptors contemporanis alemanys més importants, tant per la seva qualitat literària com per la dimensió del personatge, que per a la seva època va trencar esquemes. Va ser un dels escriptors i intel·lectuals alemanys que més van criticar el règim nazi, i de fet, es va haver d'exiliar fora del seu país, per fugir de la segura persecució nazi, per les seves idees.
Aquesta novel·la curta, supera per poc les cent pàgines en aquesta edició, no per ser curta és menys intensa. És més, si se l'enclava en l'època en què Mann l'escrigué, a principis de segle XX, abans de la Primera Gran Guerra, de ben segur que es va convertir en una novel·la no només novedosa, sinó que probablement va estar rodejada d'un certa polèmica i escàndol, doncs l'amor que sent el protagonista, l'escriptor Gustav von Aschenbach pel petit Tadzio, trenca totalment amb les regles de la moral tancada de l'Alemanya pre-bèl·lica.
Però de ben segur que no era la intenció única de l'escriptor Thomas Mann. Aquesta novel·la té moltíssimes interpretacions, més enllà d'aquest amor, no se sap si paternal, o pedòfil, que pogués tenir com a interpretació d'una lectura que anés poc més enllà. En Mann, que li agradava trencar esquemes, que no li agradava la decadent burgesia, ni les seves estrictes normes morals, no només probablement tenia aquesta intenció a l'hora d'escriure La mort a Venècia. Interpretacions. Posem al dia unes quantes. El binomi antagònic joventut-vellesa, que es pot combinar amb el de bellesa-decadència, és, sens dubte, el que més es pot trobar en una o tres relectures de la novel·la. Un escriptor vell i decadent, que ja no troba la inspiració per escriure, viatja a Venècia per trobar-se de nou amb la inspiració perduda. En Tadzio, símbol de la bellesa i joventut, de la força immaculada de l'infant que encara no ha estat fet malbé pel pas dels anys i que conserva la innocència de l'infant que encara no ha estat desvirgat per les convencions ni la força de les normes, és el motor que mou la seva passió, la seva lluita per deixar de banda la decadència, la vellesa. Aschenbach, que manté aquesta relació només en el seu pensament i poc en els fets, més enllà de perseguir l'infant amb el seu esguard, es veu trastornat per aquest amor cap a Tadzio, a qui relaciona amb els déus clàssics i altres ideals de la bellesa, fins al punt que arriba a intentar rejovenir-se per estar a l'alçada de la joventut i la bellesa del jovenet polonès.
Venècia també és, sens dubte, una altra part del binomi bellesa-decadència: la seva bellesa formal, dins de la seva pròpia decadència, aquella que li porta, al mateix temps, a inspirar el romanticisme i l'amor, però també a les aigües contaminades, la foscor de les seves figures o dels seus personatges, gòndoles negres, ciutat emmalaltida doncs està condemnada a la fugida per l'epidèmia de còlera. En aquest cas es pot interpretar com el pas de la vida: de la joventut i la bellesa, es passa a la decadència i a la vellesa, fins a arribar a la mort, aquella que li arriba a l'Aschenbach, que de tant que li afecta el seu amor per en Tadzio, no se n'adona que està malalt. Es podria interpretar a Tadzio com un deliri, com si fos aquest mateix un àngel de la mort, aquell que l'Aschenbach observa, des de la seva butaca a la platja, just abans de morir.
Llegiu aquesta novel·la. És molt interessant. D'ella, en Luchino Visconti va fer una pel·lícula, Muerte en Venecia. Us la recomano, tant la novel·la com la pel·lícula.

Goteras

Hace pocos días, el once de septiembre, fueron noticia las goteras que había en el Congreso de los Diputados. Las obras que se están realizando en la cúpula de la Cámara Alta han provocado que, a los efectos de una tormenta caída en Madrid ese mismo día, se dejaran notar en el hemiciclo en forma de chorros de agua que los ujieres recogían como podían, incluso en contenedores de basuras, ante unos japoneses que visitaban el hemiciclo, lo que provocó que ésa fuera la imagen del día, como no, junto con la enorme cadena humana de la Vía Catalana por la Independencia, así como la agresión de los ultraderechistas a la recepción por la Diada de Catalunya en la librería Blanquerna de la capital del Reino.
Pero las goteras son una triste metáfora de lo que es y está siendo este país en nuestra más profunda actualidad. El país está sufriendo como un edificio con un tejado lleno de goteras que están afectando a las estancias más importantes de nuestra democracia: gobierno, política, economía y sociedad.
Hagamos un símil. Imaginemos que España fuera un edificio con una comunidad de diecisiete vecinos, todos, como en cualquier edificio, con intereses contrapuestos. El edificio tiene goteras, que están afectando al tejado de nuestra democracia, y el gobierno de la comunidad de vecinos no sabe cómo afrontar la situación, y encima sus diecisiete convecinos no se lo ponen fácil.
El vecino del ático tercera, harto de ser el pagano de todas las deudas del edificio, que hasta hace poco estaba más o menos al corriente de pagos de la comunidad, pero que ahora se ha endeudado y tiene que padecer recortes en su vida cotidiana para hacer frente a esa deuda, amenaza con no sólo con no pagar más, sino que amenaza con hacer él mismo su propia comunidad y dejar de ser así "cornut i pagar el beure".
El vecino del ático primero, que tiene un buen entendimiento con el del ático segunda, sobre todo en economía, en que aportan a la comunidad lo que les viene en gana, eso sí con un acuerdo con el gobierno de la comunidad para que así sea, le gustaría hacer lo mismo que el vecino del ático tercera, o sea, independizarse, pero es más prudente y espera a ver lo que ocurre con sus vecinos de ático, que viven su pretensión bajo la amenaza de juicio que le quiere interponer la comunidad si no paga y decide independizarse.
Los vecinos del tercero segunda y el tercero tercera, que también son paganos por naturaleza, están expectantes ante lo que pueda pasar en las negociaciones entre la comunidad y el ático tercera, porque evidentemente querrán tener el mismo trato, para no sentirse menospreciados por el gobierno comunitario.
El segundo segunda, que es donde vive el presidente de la comunidad, también paga, pero parecen de acuerdo o al menos no se quejan tanto como sus irredentos vecinos de arriba.
El resto de vecinos se reparten entre los que, más o menos, cumplen con su objetivo de intentar estar al corriente de pagos con la comunidad y aquellos que, como tienen a la mayor parte de sus miembros en el paro, no pueden estar al corriente de pagos, y dependen de aquellos que si lo están y pagan. Además son los que se dedican a criticar a los insolidarios del ático tercera, poniéndolos verdes hasta el punto de que los vecinos de arriba se sienten totalmente menospreciados, por lo que anhelan más esa independencia. Además algunos ahora se vanaglorian de no tener deudas, aun siendo demasiadas veces subsidiados por la caja general de la comunidad, y se chulean en las reuniones de vecinos.
Pero eso no es todo. La comunidad debe hacer frente al control que le impone la comunidad de barrio de la que forma parte, cuyo miembro más visible es una retaca señora que solo pide austeridad en el gasto, y que hace que al no invertir ni poder endeudarse, la comunidad sea más pobre y desahuciada, junto con otras dos o tres comunidades más, que sufren los mismos problemas económicos.
Luego, tienen a un okupa en el edificio, al que tienen incrustado desde hace por lo menos cuatrocientos años (exagerando en el caso), y que no se pueden sacar de encima, que vive en los bajos segunda, y que no le deja a la comunidad hacer lo que quiere en su área territorial y encima es un paraíso fiscal y del contrabando. No se puede quejar mucho tampoco la comunidad, pues ellos también están de okupas desde hace más tiempo en un edificio habitado por marroquíes, enfrente del edificio, pero esta comunidad lo quiere controlar todo, hasta lado y lado de la calle.
Otro problema que tiene la comunidad es que alguno de sus miembros mete mano en la caja, con la excusa de ser tesorero o gestor de expedientes de regulación de pagos a la comunidad o vete a saber qué, con lo que el poco dinero que corre en la caja, también desaparece, mientras estos personajes se forran a costa de los demás.
Y mientras las goteras crecen, las del tejado y las de la democracia, y el gobierno de la comunidad, presidido por un mindundis que se deja gobernar por María Victoria (como la de la canción) y él le sigue, le sigue la corriente, y con cada vez más parados en la escalera, con las partes comunes del edificio cada vez más deterioradas, los gamberros que se cuelan y lo destrozan todo, el conflicto con el ático tercera y la difícil situación económica que vive, que intenta tapar su mala gestión en ello con el eterno conflicto con los vecinos okupas de los bajos, con una oposición que tampoco es la alegría de la huerta, hace que cada vez sean más las vías de agua que inundan todo, y que hacen que la gente, cada vez más ahogada, endeudada, recortada y cada vez menos al corriente de sus pagos, se esté cabreando y la situación sea cada vez más insostenible.
Vayan sacando conclusiones y piensen si esto no se parece un poco a España, y pensemos si hay remedio para las goteras, pero sobre todo para reparar las cada vez más vías de agua que se filtran en el poderoso edificio de nuestra democracia.
Vamos que cualquier comparación con la comunidad de vecinos de la serie de "La que se avecina" de Telecinco, es pura coincidencia.

Les rissagues menorquines

   En l’apartat dedicat al Geonauta, a partir d’ara, dedicarem algunes entrades a l’illa de Menorca, on parlarem de diverses característiques geogràfiques, socials i culturals d’aquesta illa, que en aquest estiu de 2013 he fet les vacances, i que és una de les meravelles de la Mediterrània.

   Començarem amb un fenomen molt curiós que es produeix a Menorca (també a altres punts de la Mediterrània) com són les rissagues. Per això, us reprodueixo un estudi fet per un meteoròleg de l’Instituto Nacional de Meteorología, Jorge González Márquez, que en parla.

  Les rissagues

    Amb el nom menorquí de rissaga es coneix un curiós fenomen que es produeix en algunes cales i ports de les Illes Balears, consistent en oscil·lacions extraordinàries del nivell del mar que poden arribar als dos metres d’amplada en períodes de deu minuts. Encara que el fenomen no és exclusiu d’aquest arxipèlag, aquí ens referirem únicament al cas de les Illes, i en concret, a allò que passa al port de Ciutadella, ciutat situada a l’extrem nord-oest de l’illa de Menorca.

   El fenomen de la rissaga es manifesta com un descens sobtat del nivell d’aigua del port, que arriba a restar buit en qüestió de minuts a zones de menor profunditat. Com a conseqüència, les barques de pescadors arriben a tocar fondo i molts peixos moren per asfíxia. Altres zones del port no resten totalment buides però si s’aprecia en elles un descens del nivell d’aigua que obliga a restar varades a nombroses embarcacions.

   Transcorreguts uns minuts, l’aigua torna sobtadament de nou al port i això provoca l’arrossegament de les embarcacions, que són colpejades entre sí o contra els molls, enfonsant-se moltes d’elles i ocasionant grans danys en general. A més, el sobtat allau d’aigua origina inundacions a zones pròximes al port, afectant als vehicles aparcats en el voral i als edificis veïns al moll.

   El fenomen pot repetir-se cíclicament durant hores, podent haver de nou al mateix dia o en dies successius després d’un període de calma.

Causes i antecedents de les rissagues

   Les rissagues al port de Ciutadella es coneixen des de fa temps. Hi ha referències del segle XV que parlen d’enfonsaments de vaixells al port a causa de marees extraordinàries i sobtades (s’ha de tenir en compte que l’amplada de la marea astronòmica al Mediterrani és de l’ordre de vint centímetres en un període de vàries hores, mentre que la rissaga pot originar amplàries de més de dos metres en períodes de deu minuts).

   La causa de les rissagues, no obstant, no s’ha conegut bé fins a èpoques recents. Durant molt de temps es pensà que l’origen podria ser astronòmic, és a dir, es tractaria d’un fenomen similar a la marea ordinària però amplificada per alguna causa desconeguda. També s’apuntà la possibilitat d’un origen sísmic, a causa de terratrèmols submarins que generarien ondes que s’amplificarien a l’arribar al port, però totes aquestes hipòtesis no explicaven per què es donava el fenomen amb tanta freqüència a aquest port i no en altres.

   Però la veritable causa no fou exposada fins al 1934 amb els estudis de Fontserè sobre oscil·lacions extraordinàries del nivell del mar, les seixes, al port de Barcelona. També Hodzic al 1979 s’expressarà en termes semblants a l’estudiar oscil·lacions similars en cales de l’Adriàtic. Ambdós suggereixen que la causa del fenomen és atmosfèrica, doncs les oscil·lacions sobtades del nivell del mar sempre van associades a oscil·lacions sobtades de la pressió atmosfèrica.

   En el cas de les Illes Balears, la interacció entre l’atmosfera i el mar com a causa de la rissaga fou tractada per primera vegada al 1979 per Jansà i Ramis, desenvolupant un model matemàtic per al seu estudi. Aquests autors apunten com a novetat, la possible influència d’ondes gravitatòries generades a nivells mitjos de la troposfera per efecte de la cisallada del vent com a causa de les oscil·lacions de la pressió atmosfèrica a la superfície.

Condicions atmosfèriques favorables

   Els treballs portats a terme per Jansà, Ramis, Alonso, Tintoré, Gomis i altres, a partir de 1986 posen de manifest clarament els mecanismes que originen les rissagues i com es produeix la interacció entre l’atmosfera i el mar.

   S’observen tres condicions atmosfèriques que afavoririen l’aparició de les rissagues:

·         A nivells mitjos i alts de la troposfera deu haver vents forts, quasi sempre del sud-oest, per davant d’una profunda vaguada que afecta a la Península Ibèrica. Al flux d’aire deu haver diferències importants de velocitat entre unes zones i altres (cisallades).

·         A nivells baixos, al nivell de 850 hPa (1500 m) deu haver una massa d’aire molt càlida i, per tant, una fort inversió de temperatura entre aquest nivell i l’aire sobre la superfície del mar, una mica més fred.

·         En superfície, hi ha un flux dèbil o moderat de component est.

   Aquesta última condició s’ha comprovat recentment que no és necessària, doncs alguna vegada s’ha observat la rissaga amb vents del sud o sud-oest en superfície. El que passa és que l’esquema de circulació atmosfèrica basat en l’assentament d’una massa càlida sobre la Mediterrània sol coincidir amb l’aparició d’una àrea de baixes pressions al nord d’Algèria, que impulsa vents de l’est o sud-est sobre les Balears.

   Qui coneix bé la meteorologia mediterrània veurà de seguida que aquestes condicions atmosfèriques són gairebé exclusives del semestre càlid de l’any, i de fet, les rissagues només es produeixen en el període comprès entre abril i octubre, no havent referències de casos en altres mesos.

Generació i propagació de les ondes de pressió

   Com s’ha dit anteriorment, una de les claus per l’aparició de la rissaga és la generació d’ondes gravitatòries en el si d’un corrent de vents forts a nivells mitjos i alts de la troposfera. L’origen d’aquestes ondes pot explicar-se per un efecte semblant al que veiem en un corrent d’aigua que discorre per una sèquia o per un rierol. L’aigua que circula pel centre pateix menys fregament que la que discorre pels vorals o les rodalies del fons, de manera que tendeix a arribar de seguida a una major velocitat. A l’anar més a pressa que l’aigua dels voltants, es troba amb un buit i tendeix a l descens, formant-se remolins. En el cas dels corrents en jet de vent en l’atmosfera que presenten diferències de velocitat entre l’interior i els límits exteriors dels corrents es generen també aquests ascensos i descensos sobtats d’aire, que poden arribar a alguns quilòmetres en la vertical. En principi, aquest fet no té perquè traduir-se en efectes sobre la superfície terrestre, però si es dóna la circumstància de que a les capes baixes de l’atmosfera hi ha una marcada inversió de temperatura, és a dir, una capa horitzontal que separa un aire relativament fred i dens d’una altra més càlida situada per sobre (a uns mil metres aproximadament), els corrents de descens d’aire de la troposfera mitja poden fer oscil·lar a la inversió, pel que l’aire més proper a la superfície es veu sotmès a major o menor pes cíclicament, traduint-se en variacions sobtades de la pressió atmosfèrica (de l’ordre de un o dos hPa). Hi ha que remarcar la importància de que existeixi aquesta capa d’inversió o de gran estabilitat ja que, de no ser així, les ondes de pressió generades a la troposfera mitja arribarien molt amortides i distorsionades a la superfície (en cas de que arribessin) i no hi hauria oscil·lacions de pressió doncs l’aire es barrejaria més fàcilment al ser més homogeni. També hi ha que destacar que tot aquest procés serà més accentuat quan major sigui la inestabilitat de l’aire en nivells mitjos de l’atmosfera (doncs afavorirà els moviments verticals) i quant major sigui l’estabilitat de les capes d’aire properes al sòl.

Configuració del port i oscil·lació lliure

    Pel que s’ha vist fins ara no sembla haver justificació perquè es donin oscil·lacions del nivell del mar de la magnitud que suposen les rissagues, no obstant, la configuració física del port sembla ser la clau per acabar d’explicar aquest peculiar fenomen.

   El port de Ciutadella ocupa una cala natural d’aproximadament un quilòmetre de longitud, cinquanta metres d’amplària i cinc metres de profunditat mitjana, i està orientat de sud-oest a nord-est, partint de la bocana del mateix. Entre la cala i el mar obert hi ha un talús on augmenta ràpidament la profunditat.

   Segons demostren els autors referenciats anteriorment, aquesta configuració suposa que la oscil·lació lliure de l’aigua al port de Ciutadella té un període d’aproximadament deu minuts. S’entén com període d’oscil·lació lliure del port al temps que transcorre entre dos moments de màxima (o mínima) alçada de l’aigua davant d’algun estímul rebut a la bocana del mateix, al igual que passaria amb les ondes que es formen a l’aigua d’un bassal on llencem un objecte.

Ressonància entre ondes de pressió i oscil·lació al port

   Un augment en la pressió atmosfèrica lògicament tendeix a produir un descens en el nivell de l’aigua del mar (qualsevol pot observar com en períodes de temps anticiclònic el nivell del mar sol estar per sota del seu nivell habitual, sempre i quan no hi hagi altres factors de major importància). Les pujades sobtades de pressió atmosfèrica generades per les ondes gravitatòries lògicament produeixen també aquest efecte, encara que tendeix a veure’s compensat ràpidament amb les baixades de pressió que hi ha a continuació, pel que el nivell del mar quasi no sofreix variacions. No obstant, si els augments cíclics de la pressió atmosfèrica coincideixen amb els moments en els que l’aigua sobre el port està en el seu mínim nivell a causa de la seva oscil·lació normal, és a dir, si hi ha ressonància entre ambdues oscil·lacions, les variacions del nivell d’aigua del port poden ser cada vegada de major amplitud, podent arribar a la magnitud extraordinària característica de les rissagues.

   Per tant, perquè es doni el fenomen de la rissaga no és tan important que hi hagi variacions grans de la pressió atmosfèrica sinó que aquestes variacions es produeixin amb una freqüència similar a l’oscil·lació normal del port.

   A més, ha d’haver ressonància entre ambdues oscil·lacions, doncs lògicament podria donar-se el cas en que malgrat haver oscil·lacions en el mateix període, ambdues no entressin en ressonància, és a dir, que els màxims de pressió atmosfèrica no coincideixin amb mínims d’alçada de l’aigua. En aquest cas no hi hauria amplificació indefinida de les oscil·lacions de l’aigua sinó amortiment.

Temps associat a les situacions de rissaga

   Una qüestió important a tenir en compte en allò que es refereix a les rissagues és el temps atmosfèric que caracteritza a aquestes situacions, i que com veurem més endavant té gran rellevància a l’hora de predir el fenomen.

   En els dies en que es produeixen les rissagues el cel sol romandre cobert per capes d’altostrats densos i opacs, freqüentment amb zones mamatiformes i amb virgues, fent veure clarament l’existència de moviments verticals d’aire a la troposfera mitja. És estrany que hi hagi nuvolositat per sota, però si que és característic que el cel estigui molt tèrbol i groguenc degut a la calima, que apareix a causa de la pols arrossegada des del continent africà pels forts vents de nivells mitjos. En altres ocasions tan sols hi ha núvols dispersos, normalment altocúmuls en els que tampoc manquen les virgues i mames que denoten igualment moviments verticals importants.

   A vegades, la nuvolositat produeix precipitacions dèbils, quasi sempre acompanyades de fang, i en ocasions pot haver també quelcom d’activitat tempestuosa (sempre dèbil), quan algun corrent vertical ascendent dins del corrent en jet origina petits cumulonimbus que passen ràpidament (no hi ha que oblidar que es troben immersos en un corrent general en jet de vent).

   Un altre fenomen interessant que pot aparèixer en aquestes situacions es el rebentar càlid, caracteritzat per una pujada sobtada de la temperatura acompanyada per ràfegues de vent i baixada de la humitat. Pot donar-se el cas que la temperatura pugi en qüestió de minuts des de 25^o C fins a 40^o C, tant si és de dia com si és de nit, i després de mitja hora de vent càlid i sec tornar de nou al valor inicial. L’explicació és que l’aire càlid per damunt de la inversió pot en ocasions arribar a la superfície si les oscil·lacions originades per les ondes gravitatòries són importants. En aquest cas, l’aire de sobre (més càlid potencialment que el de la superfície) es recalenta més encara al descens, donant lloc a aquestes pujades sobtades de temperatura que tant han atemorit a la població durant segles.

Predicció i seguiment de la rissaga

   El Instituto Nacional de Meteorología, mitjançant el seu centre meteorològic a les Balears, compta entre les seves tasques la predicció del fenomen de la rissaga, tractant d’alertar a la població per evitar els danys que pugui ocasionar. La predicció consta de dues parts:

·         La primera part consisteix en identificar amb dos o tres dies d’antelació les situacions atmosfèriques sinòptiques que puguin ser favorables per a l’aparició de la rissaga, és a dir, preveure l’existència de corrents en jet del sud-oest a la troposfera mitja en un entorn inestable junt amb fortes inversions de temperatura a capes baixes.

·         La segona part del procés consisteix en seguir l’evolució de la situació, una vegada comprovat que s’estan donant les condicions òptimes per l’aparició del fenomen. La vigilància se centra en seguir les evolucions de la pressió atmosfèrica, i especialment les seves fluctuacions i el període d’ocurrència. Tot això es complementa amb l’observació directa de la nuvolositat i de les imatges de satèl·lit, que permeten detectar si hi ha trens d’ondes gravitatòries, caracteritzat per ser nuvolositat convectiva que forma rodets perpendiculars al corrent en jet. Pot comprovar-se fàcilment que el pas de cadascun d’aquests rodets de nuvolositat convectiva coincideix amb variacions sobtades de la pressió. Precisament per això, i donat que la localitat de Ciutadella es troba a poc més de cent quilòmetres al nord-est del centre meteorològic on es vigila la pressió (ubicat a Palma de Mallorca), es pot preveure amb més d’una hora d’anticipació l’arribada de fluctuacions de pressió al port de Ciutadella, possibles desencadenants de la rissaga, i donar l’avís corresponent a les autoritats.

Freqüència d’aparició

   Si considerem fluctuacions del nivell del mar inferiors a cinquanta centímetres, és difícil discriminar si la causa és una rissaga o un altre fenomen. Per fluctuacions més grans, quasi sempre es tracta de rissagues. Al port de Ciutadella, aquest fenomen es produeix a voltant de deu vegades a l’any. Però les oscil·lacions realment catastròfiques (més d’un metre i mig) es produeixen de tant en tant. Als últims trenta anys, potser el cas més greu fou el de la matinada del 20 al 21 de juny de 1984, que ha donat lloc a nombrosos estudis i que fou molt recalcat a més doncs va afectar a la localitat a plenes festes de Sant Joan. També hi ha altres casos importants documentats com el del 7 de juliol de 1988, primer en el que es pogueren realitzar mesures molt precises gràcies a la implantació de mareògrafs, etc.

   Per últim, cal dir que el fenomen no és exclusiu d’aquest port encara que es on més ha estat estudiat. En el port i la badia de Palma també hi va haver una petita rissaga fa alguns anys, y va poder ser estudiada al seu moment gràcies a les observacions del barògraf i a les dades del mareògraf que amablement abastí el Centre Oceanogràfic de les Balears. En aquesta badia, el període d’oscil·lació natural és d’uns trenta minuts, que coincideix en aquest cas amb el període de les variacions de pressió atmosfèrica que s’observaren.

Resum i conclusions

   A tall de resum, podríem dir que, potser per casualitat, el port de Ciutadella reuneix una sèrie de condicions que el converteixen en un escenari ideal per a que es produeixin oscil·lacions extraordinàries del nivell del mar a causa de l’onatge atmosfèric, sent un cas poc freqüent a nivell mundial.

   Gràcies als estudis realitzats en els últims anys s’han pogut determinar les causes d’aquest fenomen i abordar així la seva previsió.

   S’ha pensat en realitzar obres al port per evitar les conseqüències de les rissagues, però evidentment el seu cost és molt elevat i a més possiblement només s’aconseguiria variar el període d’oscil·lació lliure del mateix. Mentrestant, suposa un menor cost comptar amb un adequat servei de predicció de les rissagues.

Mi Marruecos, de Abdelá Taia

Henry's

"Mi querido Marc:
He recibido hoy tu carta. Me dices que la has redactado en el jardín de tu chalet del barrio de los Naranjos. Te imagino escribiéndome entre los árboles, el níspero que tanto trabajo te da, el mandarino que te proporciona un año de cada dos las mejores mandarinas que haya probado nunca, en medio de las rosas y los ficus, sumergido en el perfume de las dalias y las magnolias. Te imagino en la paz de tu barrio, con el sol cálido y brillante de la tarde dándote en las piernas, con la cabeza a la sombra gracias a ese sombrero marroquí de campo. Seguro que estás saboreando lentamente uno de esos tés a la menta que te ha preparado Fátima antes de irse. Estás solo, descansando, tranquilo. Estás escribiéndome. Sigues escribiéndome con esa letra apretada pero limpia, estás escribiéndome y el camino que recorreremos juntos sigue siendo largo… Puede que el gato negro de la vecina francesa un poco loca haya venido a molestarte en tu quietud: te has levantado y lo has echado, pero antes de poder vengarte por todo lo que te hace, el gato se ha evaporado, ha huido no se sabe por dónde; ya no está. Seguro que vuelve: ¿dónde va a encontrar un jardín tan asilvestrado como el tuyo? Los gatos son todos iguales, indomables, caprichosos y muy listos.
Me anuncias tu llegada a París para el mes de mayo próximo. No sabes qué alegría me das. Hemos soñado juntos con esta ciudad, me la has contado, descrito, me has hablado de sus calles, de sus cines y teatros, de sus museos, de su espíritu, de su aire, de su sol siempre ausente a la cita, del Sena, tan hermoso por la noche. Hemos pasado tantas horas, mi querido Marc, evocando París, soñando con París, me has acompañado tanto en mis sueños, apoyado, ayudado, me has animado a tener esperanzas, a tener paciencia. Una vez me trajiste un Pariscope: sigo conservándolo. Me ha servido de apoyo para mis sueños, mis esperanzas. Así que vienes a París, nuestro encuentro será diferente, estaremos en tu país, no en tu ciudad, Nantes, pero París es como si fuera toda Francia, ¿verdad?
Desde que estoy aquí, he materializado varios de nuestros sueños, estabas conmigo cada vez, me acompañabas de lejos, desde allí, desde tu jardín marroquí. Hay imágenes que quería tener y que por fin guardo ya en mi cabeza. ¿Te acuerdas de que te hablé de Miguel Ángel, de sus obras? Dos de ellas están aquí, en el Louvre, los dos esclavos. El esclavo cautivo y El esclavo moribundo. Me encantan. En cuanto puedo me escapo a verlos; son mis amigos, están ahí siempre que los necesito, iguales que la primera vez y al mismo tiempo diferentes, majestuosos y terriblemente sensuales.
Si fuera posible, tráeme de Marruecos un poquito de sol, de Rabat una piedra de la kasba de los Udayas y del río Bu Regreg su olor. Echo terriblemente de menos el sol; no me reconocerás; he blanqueado, parezco un europeo. También echo de menos a los Udayas, todo lo de esa kasba es hermoso, pequeño y hermoso, su encanto es único, sin par. Ve al café moro de la kasba, pide dos vasos de té, uno para ti, el otro bébelo por mí, seré feliz gracias a ti. Recuerda por favor cada momento del día en que lleves a cabo este rito, no lo olvides, me lo contarás cuando vengas. Si tienes tiempo acércate al Bu Regreg, crúzalo en barca, la fluka a un dírham el viaje. Cuando llegues a la otra orilla, en Salé, contempla la medina de Rabat y toca el agua de la desembocadura. Ve también a la playa. Y a los cementerios, están completamente integrados en el paisaje, nunca me han dado miedo…
No quiero regalos, sólo quiero unos paquetes de galletas Henry's. Nos encantan a los dos, sin nada o con ralladura de coco, siempre nos han vuelto locos. ¿Ya te he dicho que esas galletas me persiguen desde que era muy pequeño? Mi madre me las daba con leche caliente cuando aún era un bebé. En la escuela era mi merienda preferida y no he cambiado. Cuando llegaban invitados a casa sin avisar, como no teníamos cuernos de gacela ni briuat, les servíamos Henry's: no les gustaban a todos, había quien creía que nos burlábamos de ellos, otros ponían pegas, pero se las comían con gaseosa La Cigogne, encantados. Extrañamente, esas galletas desaparecieron de mi vida cuando entré en el instituto, dejé de tomarlas, las odiaba. La cosa duró lo mismo que mi crisis de adolescencia. Pero por entonces no era el único en rechazarlas, nadie las comía, ni siquiera los bebés. Hay que decir que entretanto, habían invadido el mercado otras marcas, galletas industriales repletas de sustancias químicas. Y luego, inesperadamente, resucitaron, las Henry's se pusieron otra vez de moda, sin cambios, iguales que siempre. Sólo que aprovecharon el tirón para lanzar una nueva variedad que tuvo un éxito inusitado, las Henry's con ralladura de coco. Nos hinchábamos. En aquella época fue cuando te conocí. ¡Tantas cosas nos engancharon entonces a los dos! Las Henry's entre otras.
Recuerdo que te conté la historia de Pillet, el médico del palacio real entre otros, con esas galletas, en realidad la historia de su hijo, en la actualidad en Francia, pero que pasó la mitad de su vida en Rabat. Como a nosotros, las Henry's le volvían loco. Cuando sus padres van a verle a París, sólo les pide una cosa: Henry's.
Dentro de dos meses, estarás en París. Sólo quiero una cosa: Henry's.
Un beso grande,                                 Abdelá."

 
Hoy os voy a recomendar este interesante compendio de relatos que es Mi Marruecos, del escritor marroquí Abdelá Taia (Salé, Marruecos, 1973), publicado en 2009 por la editorial Cabaret Voltaire (título original: Mon Maroc).

La primera vez que oí hablar de Abdelá Taia fue hace dos o tres años, en la Contra de la Vanguardia, donde entrevistaban a este escritor de cuarenta años, abiertamente homosexual en un país donde, como en la mayoría de países de religión islámica, no sólo están prohibidas las relaciones homosexuales, sino que son un tabú, aunque sea todo una gran hipocresía, pues evidentemente existen y se mantienen. Acababa de publicar en España Una melancolía árabe, que al parecer trata abiertamente sobre el tema. En su momento, leí otra obra suya, El ejército de salvación, que también aborda el tema. Me pareció un buen escritor, y un día, en la biblioteca, di con este libro, Mi Marruecos, y tuve la curiosidad de cogerlo para hojearlo, y al ver que era un compendio de relatos, pensé en cogerlo en préstamo para leerlo. Y no me he arrepentido.
Quizás el relato que he reproducido, Henry's, resume un poco el sentido del libro: la confrontación entre la modernidad y la tradición, entre Marruecos y Europa… Son una serie de veinticinco relatos autobiográficos del autor, en el que relata desde su más "tierna infancia", pasando por la adolescencia, su paso por la Universidad y su marcha a Europa a conocer otra forma de entender la cultura, la cultura de los colonizadores franceses. Se compone, pues, de relatos en los que confronta la tradición marroquí y la evoca frente a lo que luego, cuando viaja a Europa, sea parte de su nueva vida, la vida occidental. Evoca a su madre, a la que adora, pero que es tradicional, religiosa, tiránica en ocasiones con sus hijos, y muy dada a rituales y tradiciones propias de la cultura marroquí: los rituales de los santos, la baraka, su comida, su cuscús…, todo son una serie de cosas que evoca de su pasado. Habla también de su familia, de sus hermanas, de su tía Masauda, de su padre, que lo paseaba por la biblioteca general de Rabat, sus amigos, su primer amor, el de Sana, o ese amor no confesado por Osama, no confesado, como no confesadas son muchas cosas en estos relatos, pero que se leen entre líneas…, o tradiciones como el té con menta, los olores, o el hammam, y las relaciones que se establecen entre los hombres, y sobre todo, sus relaciones con las mujeres. También su amor por la literatura, por los libros, una pasión que lo lleva a marcharse de su país. Los libros, la literatura, una pasión que nace en los paseos por la biblioteca cuando era recién nacido o en los cuentos que le explicaba su tía Masauda o el hermano de su madre, y que pasan por conocer a Bowles o a los grandes escritores franceses… Pasión también por el cine, por el "pan y té", sesiones dobles de cine cuando era pequeño…
Pero sin duda, el paralelismo entre "su Marruecos" y M'Barka, su madre, es lo que más se puede destacar de sus relatos, y cuando está en el exterior, es lo que más evoca: tradición, cultura y costumbres, tanto de su país como de su madre, van cogidos en todo momento de la mano, y no se sueltan, pues en realidad M'Barka representa todo aquello que es el Marruecos tradicional: tirano con sus hijos, religioso y un tanto hipócrita, abierto y cálido cuando toca… Vamos un paralelismo total, una identificación total entre M'Barka y Marruecos.
Es, pues, un relato de nostalgias y de melancolía, de confrontación de la tradición marroquí, más cercana y acogedora, a pesar de ser tremendamente tradicional y un tanto hipócrita, y ver como un tabú la homosexualidad, que se trasluce también en alguno de sus relatos, y la cultura occidental, más abierta y cosmopolita, pero menos cercana y acogedora.
La primera novela de Abdelá Taia es, pues, una interesante lectura que os recomiendo. Es sencillo, pero el mensaje está, precisamente, en lo que no está escrito.

La perfección del tiro, de Mathias Enard

"El tiro es, ante todo, una disciplina. Hay que contenerse, comprimirse, encerrarse, concentrarse en el blanco hasta desaparecer uno mismo en el visor para liberarse luego, abrirse y dejarse resbalar como una gota de agua. Hay que fabricar una relación entre uno mismo y las cosas, un vínculo directo que se denomina trayectoria; hay que imaginarla, seguirla como un camino. Hay que abstraerse del mundo, retirarse poco a poco al rincón irreal del visor hasta perderse en los reflejos infinitos de las lentes. Hay que olvidar la realidad del blanco, concebirla como el objetivo, la línea de llegada de una carrera que hay que ganar. Con la respiración bloqueada como se bloquea el arma contra el hombro, ni demasiado suelta, ni demasiado apretada, hay que replegar el dedo sobre el gatillo en un gesto que no lo es, muy suave, sin fuerza alguna, transmitir apenas la energía necesaria para que el percutor retroceda sin desplazar el arma, sin hacer que se derrumbe el frágil castillo que se acaba de construir. Hay que aguardar la explosión, acompañarla, no dejarse sorprender y esperar un segundo aún para comprobar, por la mirilla, el resultado del tiro. La mayor frustración del tirador es no poder estar allí para observar la llegada del proyectil, no aprovecharse realmente de la belleza del tiro y de la precisión del impacto. Siempre lamento no ver realmente, de cerca, el efecto de las balas. El tiro es como una dulce droga, siempre se quiere más, más hermosos, más difíciles."
Y eso es, sin duda, lo que el protagonista relata: el perfeccionamiento tan atroz como absurdo de esa disciplina: el tiro. El disparo, sin discriminar el blanco, matar por matar, por el placer de matar, en una guerra cualquiera, en ninguna parte de la narración dice de que guerra ni de qué país… Puede ser cualquier conflicto, cualquier fraticidio entre vecinos, entre hermanos, qué más da. La conclusión es la misma: la crueldad de las guerras y el absurdo de las muertes, sobre todo cuando se actúa sobre civiles.
El protagonista, un francotirador, se dedica a escrutar a través de la mirilla de su fusil, buscar a su víctima, da igual que sea soldado, civil, hombre, mujer, niño, anciano,… lo único importante para él es el tiro, y como se produce, un verdadero placer para él, ver en qué parte del cuerpo impacta y como caen sus víctimas, y el respeto (o el miedo) que produce sobre las personas que conocen su verdadera identidad. Tal como dice una crítica que he leído sobre este mismo relato, la historia se asemeja al rol de cualquier jugador de un videojuego de guerra. A mí también se me asemeja a esas imágenes que salen en televisión de cualquier guerra en Oriente Medio, donde se ve la mira, el disparo y el efecto de éste sobre el objetivo, sin distinguir víctima alguna.
Porque este francotirador también es persona, también tiene personas próximas. Su madre, la chica que cuida a su madre, Myrna, e incluso su "amigo" Zak, personas con las que mantiene una relación más íntima, que le hacen olvidar, momentáneamente, de su vida de tirador, pero su amor por el disparo y la muerte le supera. Parece tener un punto que le acerca a la humanidad, cuando en realidad vive totalmente aislado de ella. Sus mejores momentos los pasa en los tejados, o en los puestos desde donde se aposta para realizar su mejor disciplina, que no es la diplomacia, sino el tiro. Ahí se diluye la humanidad. El tirador la aniquila.
¿Por qué me interesé por este relato? Buscaba algo del autor del libro, Mathias Enard (Niort, Francia, 1972), recientemente famoso por su novela La calle de los Ladrones (en catalán, El carrer dels Robadors), ambientada en parte en la ciudad de Barcelona. Buscando entre las novelas de este autor, topé con este interesante libro, La perfección del tiro (título original: La perfection du tir, traducido al castellano por Manuel Serrat Crespo), publicado por Reverso Ediciones en 2004. Este relato atroz sobre la guerra, que hoy os recomiendo, obtuvo el Premio Edmée de La Rochefoucauld, en 2004, y es la primera novela escrita por Enard, que ha recibido, asimismo, otros premios importantes de la narrativa francesa.
Os lo recomiendo. Una verdadera visión de una guerra cualquiera, en un país cualquiera, entre personas cualesquiera… Algo muy presente estos días de tribulación en el mundo, con el conflicto sirio en el punto de mira.